Resposta oral al Parlament en el Ple sobre les previsions d'inversions dels pressupostos generals de l'Estat per al 2012

"Si no penses en el teu futur, no el tindràs". Aquesta és una de les reflexions que John Kenneth Galbraith, un dels economistes més influents del segle XX, feia en el llibre que va dedicar al Crash del 29. Malgrat pugui semblar una sentència òbvia, massa sovint els problemes del present, especialment si és complicat i dur com aquests dies, ens impedeixen veure clar el camí de futur que hem de seguir.

Que citi un economista de prestigi no és casualitat perquè l'economia té molt a veure amb la reflexió de caire més polític que m'agradaria fer. Avui Catalunya es troba en una doble cruïlla històrica. Davant nostre tenim un enorme desafiament econòmic: el repte de competir amb el món sencer i aprofundir en el nostre estat del benestar. Fins fa pocs anys, les nostres empreses competien entre elles, amb les d'altres indrets d'Espanya i, en alguns sectors, amb empreses europees.

Ara però aquest desafiament és global. La puixança de països com Xina, Índia o Brasil ha canviat les regles i no ens queda més remei que apuntar-nos a aquest gran joc a nivell planetari. Ja vam tenir un desafiament similar al segle XIX i ens en vam sortir prou bé. Catalunya va ser un país capaç de fer la revolució industrial sense tenir ni ferro, ni carbó, ni cotó i, a més a més, formant part d'un Estat en fallida i colpejat per constants guerres. De la fortalesa de la nostra economia en depèn el vigor del nostre benestar.

Però per poder fer front al repte que ens posa el segle XXI, abans necessitem resoldre també el nostre futur polític. La cruïlla on estem la tenim tots molt clara: Catalunya necessita tenir els instruments d'estat necessaris per defensar-se al món. I, és evident que ja fa massa anys, que l'Estat espanyol no ens permet gaudir d'aquests instruments. Tornem a estar davant d'una afirmació òbvia, però que cada dia que passa suscita un consens polític, econòmic i social més ampli.

Ara fa deu anys, l'aprovació de la llei d'urbanisme de Catalunya va suposar un gran avenç i va marcar un abans i un desprès en el desenvolupament de les polítiques urbanes en el nostre país.

Va ser una llei al redós de la qual s'ha desenvolupat tota una generació de nou planejament urbanístic de gran qualitat. Una llei que va introduir per primer cop aspectes tant rellevants com les reserves per a habitatge protegit, les cessions d'aprofitament urbanístic en sòl urbà, o els criteris per la preservació dels sols no urbanitzables.

Per seguir llegint el text complert, clica aquí.

En el seu darrer llibre, l'economista i geògraf Richard Florida explica que, per sortir de la crisi econòmica, el que ens cal és fer “un gran reset”. “Ja hem dedicat prou temps a desxifrar les causes d'aquesta crisi, ara el que toca és canviar i adaptar-nos a un nou món”, escriu Florida sobre la crisi global. Doncs bé, una cosa semblant ens està tocant fer a Catalunya en tot un seguit d'àmbits. I, especialment en el cas de les infraestructures, és evident que estem enmig d'aquest gran reset.

La situació actual de les inversions en infraestructures m'evoca al que explica la narració bíblica que va passar fa varis milers d'anys a Egipte i que és un fenomen que es repeteix al llarg de la història de la humanitat: hi un temps de vaques grasses, després del qual sol venir un temps de vaques magres. Després de l'abundància, pot venir la sequera. I cal estar preparat per quan vingui la sequera.

Els darrers anys, a Catalunya i a l'Estat Espanyol hi ha hagut una gran voluntat per planificar i executar determinades infraestructures, gaudint a més d'una gran capacitat per obtenir el finançament necessari per a poder fer-ho. Tot era qüestió de pensar una mica on es volien posar les vies, les carreteres, els ports o els aeroports, i el finançament ja vindria, d'una manera o una altra.

En moltes ocasions no s'havia reflexionat suficientment sobre si la demanda feia necessària la infraestructura, o si la seva posada en servei estimularia l'economia en un grau que permetés considerar que la mateixa infraestructura tindria un retorn positiu.

A més, no es va reflexionar suficientment sobre els perills de sobre-endeutament que podia suposar l'acumulació de mètodes de pagament diferit en l'execució d'aquestes infraestructures, aquell finançament fàcil i que sempre arribava que esmentava al principi de la meva intervenció.

Aquestes dues reflexions es poden fer sobre moltes de les infraestructures planificades i executades per l'Estat en molts punts de la geografia espanyola en els darrers anys. Però en el cas de Catalunya, no és així.

Les infraestructures compromeses per l'Estat a Catalunya no són supèrflues. Molts anys de manca de inversió, d'estrangulació de la nostra economia, han generat un dèficit important en l'estoc d'infraestructures del país, provocant veritables colls d'ampolla en la xarxa viària i ferroviària del país.

Per això, malgrat que els signes dels temps són i han de ser d'una gran contenció pressupostària, els compromisos que l'Estat va expressar i anunciar amb gran solemnitat quan els va convenir, s'han de complir. Perquè són infraestructures que ens ajudaran a aguantar els temps de sequera que estem vivint, i a projectar-nos endavant quan comencin a retrocedir.

Però, com he esmentat i com ara veurem amb concreció, Catalunya no ha estat una prioritat inversora de l'Estat en els darrers anys. És cert que s'ha invertit, però bàsicament s'ha fet en obres que eren retards històrics com el tren d'alta velocitat o la nova terminal de l'aeroport del Prat.

Fora d'aquestes dues grans obres, els compromisos del ministeri de Foment amb Catalunya, alguns anunciats i signats a bombo i platerets, són més aviat escassos, per no dir ridículs.

Llegir més